GAUDÍ
G Experiència és l’únic espai expositiu al món dedicat a Antoni Gaudí que recull tota la vida i obra de l’arquitecte català en format interactiu.
A continuació t’oferim una mostra de la informació recollida en els nostres panells interactius.
INTRODUCCIÓ
La vida i obra d’un arquitecte innovador
Sabies que la Sagrada Família no és l’únic projecte que va deixar incabat? I que 7 de les seves obres han estat declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat?
G Experiència recull, de forma interactiva, la vida i l’obra de l’arquitecte català, des del seu naixement a Reus el 1852 fins la seva mort a Barcelona als 74 anys. Grans panells interactius en 9 idiomes et permetran descobrir la seva vida, obra i projectes. També podràs contemplar una maqueta del Park Güell i una altra de l’Hotel Attraction de Nova York, projecte que Gaudí mai va acabar de materialitzar.
Vols saber què hi trobaràs a l’exposició? Aquí tens algunes pinzellades de la informació, com la biografia d’Antoni Gaudí o les seves obres.
“G Experiència no només és una experiència contemplativa, sinó una experiència total, immersiva, en què s’impliquen tots els sentits i totes les dimensions.”
JOSEP MARIA MAINAT I TONI CRUZ
Idea i promotors – Crumain Iniciatives
OBRA ARQUITECTÒNICA
Un repàs a l’obra de Gaudí
Sabies que la Sagrada Família no és l’únic projecte que va deixar incabat? I, saps quantes obres va realitzar per a la família Güell? T’has preguntat mai quants dels seus edificis són de caràcter religiós?
Aquestes són les obres arquitectòniques de Gaudí que trobaràs a G Experiència. Vols saber-ho tot d’elles fent servir la tecnologia interactiva més avançada? Vine, toca, aprèn i gaudeix.
Lllistat de les seves 27 obres
Escoles de la Sagrada Família
(1908-1909)
Carrers Sardenya i Mallorca. Barcelona
L’Associació de Devots de Sant Josep, l’entitat que dècades enrere havia impulsat el projecte de la Sagrada Família, va encarregar el 1908 a Antoni Gaudí un edifici per acollir les escoles dels nens de la parròquia. La nova construcció es va aixecar als terrenys on més endavant s’hauria de bastir la façana de la Passió del temple, per la qual cosa es preveia desmuntar-la. Malgrat el caràcter provisional i les modestes mides del projecte, Gaudí va aconseguir amb les escoles una petita obra mestra, admirada per cèlebres arquitectes com el racionalista Le Corbusier, que en contemplar-la el 1928 va quedar meravellat per la seva bellesa i funcionalitat. Les escoles van ser destruïdes en el curs de la Guerra Civil i es van reconstruir quan va acabar. Actualment, desplaçades uns quants metres per fer lloc per a les obres de la Sagrada Família, acullen un petit museu.
Les escoles de la Sagrada Família estan formades per un sol edifici, que a l’interior es dividia en tres aules. Van ser construïdes amb totxo, material barat ideal per a un projecte que tenia un pressupost molt minso. Allò que destaca més del conjunt és la forma ondulada de les parets i la teulada, original disposició amb què Gaudí va dotar les escoles de suggestiva plasticitat, alhora que els donava un gran solidesa estructural. En el cas del sostre, a més, el perfil sinuós constitueix una magistral solució per desguassar l’aigua en dies de pluja.
Cripta de la Colònia Güell
(1908-1914)
Carrer Claudi Güell. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat)
El 1898 Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’una església per a la colònia tèxtil que havia fundat als afores de Barcelona el 1890. L’arquitecte va plantejar un ambiciós projecte i li va dedicar deu anys d’estudis previs, en els quals va desenvolupar una innovadora maqueta esteroestàtica del temple. La primera pedra es va col·locar l’octubre de 1908 i, sis anys després, l’octubre de 1914, Gaudí va abandonar les obres, un cop el projecte va resultar econòmicament inviable per als Güell. De l’església, que havia de tenir una nau inferior i una altra de superior amb torres de 40 metres d’alçada, només se n’havia construït la primera, la cripta, nom amb el qual va passar a ser coneguda popularment.
Malgrat restar inacabada, l’església de la Colònia Güell és considerada una de les obres mestres de Gaudí, en la qual s’anticipen moltes de les solucions estructurals que l’arquitecte va aplicar a la Sagrada Família. El pòrtic d’entrada a la cripta està conformat per columnes inclinades i voltes parabolicohiperbòliques, emprades aquí per primer cop en la història de l’arquitectura. Aquesta insòlita forma geomètrica es repeteix en els murs del temple, de perfil estrellat, en els quals s’obren grans finestrals amb vidrieres que combinen creus i formes vegetals. Tant els murs com el pòrtic incorporen detalls ornamentals de trencadís, amb motius naturals i religiosos. A l’interior de la cripta, Gaudí va aconseguir un espai diàfan gràcies a l’ús de pilars de pedra i totxo inclinats. Sobre aquestes columnes, els arcs catenaris i els nervis que sostenen el sostre constitueixen un dels panorames més espectaculars de l’univers gaudinià.
Torre Damià Mateu, La Miranda
(1906-1907)
Carrer Major. Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
La Miranda és el nom amb què es coneixia popularment una torre mirador construïda entre 1906 i 1907 en un dels extrems de la finca d’estiueig que l’industrial Damià Mateu i Bisa tenia a Llinars del Vallès, al costat de la riera de Giola. La construcció va ser un regal de Mateu a la seva dona, que l’emprava com a cosidor i lloc de trobada amb les amigues. Els baixos s’utilitzaven, així mateix, com a cotxeres. Del projecte de La Miranda només se’n conserva un dibuix, signat pel deixeble de Gaudí Francesc Berenguer i Mestres, però alguns elements del conjunt fan pensar als especialistes que Gaudí mateix va participar en l’obra i que, per tant, devia ser una col·laboració entre els dos, tal com succeí als Cellers Güell del Garraf.
La torre, de tres plantes i perfil cilíndric, estava feta amb totxo i paredat i era coberta, al mirador del capdamunt, amb una cúpula revestida de trencadís ceràmic blau i blanc, que recorda la del picador de la Finca Güell. A banda i banda de la torre, una tanca molt similar a la de la Finca Miralles envoltava la hisenda dels Mateu. A la tanca s’obria la porta d’accés: una reixa de ferro forjat amb aspecte de xarxa de pescadors, com l’existent als Cellers Güell. La Miranda va quedar força malmesa el 1939, a final de la Guerra Civil, quan un camió de trilita de l’exèrcit republicà en retirada va explotar en passar-hi pel costat. Després de dècades d’abandó, fou enderrocada el 1962. Només se’n va salvar la reixa de la porta d’entrada, que va ser traslladada al parc Güell.
Casa Milà, La Pedrera
(1906-1910)
Passeig de Gràcia, 92. Barcelona
La Pedrera és l’última gran obra civil d’Antoni Gaudí, un monumental edifici d’habitatges projectat al passeig de Gràcia de Barcelona per a Pere Milà i la seva muller, Roser Segimon, que es van instal·lar al pis principal i van destinar els quatre pisos superiors a apartaments de lloguer. Per adaptar-se de manera flexible a les necessitats canviants d’un immoble amb molts inquilins, Gaudí va aplicar a l’obra revolucionàries tècniques constructives. Gràcies a l’ús d’una estructura de pilars i jàsseres combinada amb una façana autoportant, sense càrregues, va aconseguir a l’interior plantes on es poden enderrocar i redistribuir els murs a conveniència. Aquest magistral ús de l’espai constitueix un clar antecedent de la planta lliure de l’arquitectura racionalista dels anys vint. A més, Gaudí va distribuir els pisos de manera funcional, al voltant de dos grans patis de llums que n’asseguren una bona il·luminació.
Més enllà de les innovacions estructurals, allò que crida més l’atenció de la Casa Milà és la seva façana de pedra ondulada, de sorprenents formes corbes que recorden els plecs d’una muntanya o un penya-segat. L’atrevit aspecte exterior de l’obra va causar força polèmica en el moment de ser completada, motiu pel qual va ser víctima de molts acudits, entre ells el que considerava que més que un edifici semblava una pedrera, nom pel qual passaria a ser conegut popularment. Tampoc van quedar exemptes de burla les originals reixes de ferro forjat que Gaudí va dissenyar per als balcons. Altres espais insòlits de La Pedrera són les golfes, amb arcs catenaris de totxo que recorden el costellam d’una balena, i, damunt d’aquestes, una fantàstica terrassa que oscil·la per diferents nivells i incorpora badalots, ventiladors i xemeneies que constitueixen autèntiques escultures orgàniques.
Gaudí va abandonar les obres de la Casa Milà el 1910, quan ja se n’havia completat la construcció bàsica, per desacords amb els seus promotors, que havien rebutjat la proposta de coronar l’edifici amb una immensa escultura de la Verge. Pere Milà i Roser Segimon també posaven força objeccions a les idees de l’arquitecte per decorar l’interior, tot i que finalment van tirar endavant, realitzades en els anys següents per col·laboradors de Gaudí. D’aquesta manera es van completar els singulars sostres de guix, les brillants pintures murals dels vestíbuls o el paviment hidràulic amb referències marines dissenyat pel mateix Gaudí.
Jardins de Can Artigas
(1905-1906)
Camí la Pobla - Clot del Moro. La Pobla de Lillet (Berguedà)
El 1905 Antoni Gaudí va passar un parell de dies a la Pobla de Lillet, per supervisar la construcció del Xalet del Catllaràs. L’arquitecte es va hostatjar a la casa del fabricant tèxtil Joan Artigas i Alart i, en agraïment per la seva hospitalitat, va regalar a l’industrial un esbós d’ordenació dels jardins que aquest tenia a la font de la Magnèsia, junt a la fàbrica Artigas. Uns mesos després, Gaudí va enviar a la Pobla alguns dels operaris que treballaven al parc Güell per ajudar els paletes locals a completar els jardins.
Gràcies a un conjunt d’escales i ponts de pedra i ciment, els jardins Artigas dibuixen un passeig a banda i banda d’un estret congost obert pel riu Llobregat, on diversos elements, com una glorieta, una cova i diverses fonts, plenament integrats en el paisatge i decorats amb animals al·legòrics dels quatre evangelistes, inviten al repòs i la contemplació de la naturalesa.
Xalet del Catllaràs
(1905)
Pista forestal de la serra del Catllaràs. La Pobla de Lillet (Berguedà)
El juliol de 1904 es va inaugurar al Clot del Moro, paratge del municipi de Castellar de n’Hug a la riba del riu Llobregat, la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya, construïda per un grup d’industrials encapçalats per Eusebi Güell. La fàbrica s’alimentava de carbó que s’extreia d’unes mines properes, a la serra prepirinenca del Catllaràs. Per allotjar els enginyers que treballaven en aquesta explotació minera, Güell va encarregar el 1905 a Antoni Gaudí el projecte d’un xalet de muntanya.
El Xalet del Catllaràs és un construcció senzilla però de clara empremta gaudiniana, bastida amb una única volta parabòlica, ideal per a les nevades d’alta muntanya i que recorda els Cellers Güell del Garraf. L’aspecte original de l’edifici, tot ell arrebossat de ciment, es va perdre quan es va substituir el recobriment per teules de pissarra. També va desaparèixer fa molts anys la doble escala circular que Gaudí va dissenyar per accedir als diferents pisos del refugi.
Taller dels germans Badia
(1904)
Carrer Nàpols. Barcelona
Entre agost i desembre de 1904, Antoni Gaudí va construir el taller dels germans Josep i Lluís Badia i Miarnau, forjadors que havien treballat en diverses obres de l’arquitecte sota les ordres de Joan Oñós i que després de la mort d’aquest es van establir pel seu compte. El taller, desaparegut ja fa dècades, era una modesta nau industrial, de reduïdes dimensions, però amb una interessant teulada corba, que anticipava la solució que Gaudí donaria anys més tard a les Escoles de la Sagrada Família. En aquest taller els germans Badia van realitzar algunes de les peces de forja més brillants de les obres de Gaudí, com les reixes dels balcons de la Pedrera.
Sala Mercè
(1904)
La Rambla, 122. Barcelona
El novembre de 1904 es va inaugurar a la Rambla de Barcelona la Sala Mercè, un local de cinema promogut pel pintor Lluís Graner i Arrufí, i projectat per als baixos d’un edifici ja existent pel seu amic Antoni Gaudí. A la sala, amb una capacitat per a 200 persones, es projectaven creacions pròpies obtingudes amb el nou cinematògraf i també s’escenificaven quadres musicals, combinacions de teatre, música i pintura dirigides pels escenògrafs catalans més famosos de l’època. Al soterrani, a més, l’espectacle es completava amb diorames distribuïts per una gruta artificial.
Gaudí va realitzar tota la reforma del local, desapareguda el 1916 en canviar de propietari. No s’han conservat imatges ni de l’entrada, amb un rètol de la sala de ferro forjat, ni del vestíbul d’accés, ni de la gruta subterrània, que algunes cròniques descriuen com un homenatge a les coves d’Artà, que l’arquitecte va visitar en el transcurs de la restauració de la catedral de Mallorca. A la sala de projecció, de la qual sí que han sobreviscut algunes fotografies, Gaudí va prioritzar el disseny racional, que facilités la contemplació de l’escenari, inclosa la distribució inclinada del pati de butaques. Per no distreure l’atenció del públic, va reduir la decoració al mínim. Això no obstant, s’hi poden observar detalls interessants a les parets, com una sanefa amb decoració vegetal i el guix rugós de les parets i els sostres, que millorava l’acústica alhora que també donava a l’estança una aparença de cova.
Restauració de la catedral de Mallorca
(1904-1914)
Plaça de la Seu. Palma de Mallorca (Illes Balears)
A principi de 1902, el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins i Barceló, va encarregar a Antoni Gaudí la restauració de la catedral de Palma de Mallorca. La reforma havia de suposar la reparació de la façana del temple gòtic, força malmesa per un terratrèmol el 1851, i la reordenació de l’espai interior. L’arquitecte va visitar l’illa en diverses ocasions al llarg de 1902 i 1903 i l’octubre d’aquest darrer any va presentar el projecte de restauració. Les obres es van iniciar el 1904 i es van desenvolupar en diferents fases fins al 1914, data en què Gaudí va abandonar el projecte arran d’una discussió amb el contractista, abans d’iniciar-se el treball a la façana.
La intervenció de Gaudí a l’interior de la catedral de Mallorca deixa ben palès el domini de l’espai de l’arquitecte, així com el seu atreviment. Aliè a possibles crítiques, per tal de fer el temple més diàfan i escaient per a la litúrgia, Gaudí va desmuntar el cor gòtic que hi havia al mig de la nau central i el va col·locar als laterals del presbiteri, on, al seu torn, va desmuntar els retaules i una tribuna. Un cop aconseguida una perspectiva visual unificada, que afavoreix el diàleg entre l’oficiant i els fidels, l’arquitecte va renovar la disposició de l’altar i el va cobrir amb un nou baldaquí, que tot i ser en principi un model provisional, a l’espera d’un de definitiu que mai no es va arribar a fer, és tota una joia de disseny gaudinià.
Casa Batlló
(1904-1906)
Passeig de Gràcia, 43. Barcelona
Al passeig de Gràcia, la via principal de l’Eixample barceloní obert a la segona meitat del segle XIX, Antoni Gaudí va bastir entre final de 1904 i principi de 1906, per encàrrec de l’industrial Josep Batlló i Casanovas, la que es considera, sense cap mena de dubte, una de les seves principals obres mestres. Malgrat el que pugui semblar a primera vista, la Casa Batlló no va ser una obra de planta nova, sinó la reforma d’un edifici ja existent. Gaudí, però, en va transformar de manera radical l’aspecte, renovant l’interior i les façanes amb unes formes i uns colors tan originals que, des del moment en què es va completar l’obra, l’edifici va esdevenir una icona del paisatge de Barcelona.
La façana de la Casa Batlló és una eclosió de fantasia gaudiniana que ha donat peu a tot tipus d’interpretacions. Hom ha comparat les seves formes corbes amb les onades del mar, i la decoració de ceràmica i vidre que li dóna color amb la fauna i les algues marines. Altres hi veuen, en aquest revestiment, una al·lusió al confeti de carnestoltes, idea reforçada per les fantàstiques reixes de ferro colat dels balcons, similars a màscares venecianes. Aquests balcons també s’han comparat amb calaveres, considerades, a l’igual que les sorprenents columnes amb forma d’ossos de la tribuna del pis principal, com representacions de les víctimes del drac de la llegenda de Sant Jordi. Aquest drac, al seu torn, estaria simbolitzat per la teulada, recoberta amb ceràmica que imita escames, i d’on sorgeix una torre coronada amb una creu de quatre braços, identificada amb l’espasa de Sant Jordi que va matar la bèstia.
Al marge d’interpretacions, la façana principal de la Casa Batlló és un compendi de troballes estructurals i formals que es repeteix a la resta de l’edifici, com a les fantasioses xemeneies del terrat, que recorden bolets; la façana posterior, amb un trencadís ceràmic de formes naturals i geomètriques, o a l’excel·lent pati de llums, on Gaudí va graduar la mida de les finestres i el color del revestiment ceràmic en una combinació progressiva que afavoreix la il·luminació de tot l’interior.
Tanca i portal d’entrada de la Finca Miralles
(1901-1902)
Passeig Manuel Girona, 55-61. Barcelona
Entre 1901 i 1902 Antoni Gaudí va crear la tanca i el portal d’entrada de la finca que el seu amic Ermenegild Miralles i Anglès, l’editor i fabricant de llosetes de cartró, tenia a l’antic municipi de Sarrià, incorporat a Barcelona el 1921. L’arquitecte va solucionar la llarga tanca, de la qual avui dia només es conserva una petita porció, amb un mur de pedra i una reixa metàl·lica de perfils ondulants. La tanca enllaça en el portal d’entrada amb un sinuós arc lobulat on s’obren dues portes, la de carruatges i la de vianants, també d’originals formes corbes. Ambdós accessos estan protegits, a banda i banda del portal, per dues grans marquesines, fetes de peces de fibrociment amb forma de closca de tortuga. El conjunt es completa amb dos excel·lents exemples del treball de Gaudí amb el ferro forjat: la reixa de la porta de vianants i la creu de quatre braços que corona el portal.
Torre Bellesguard
(1900-1909)
Carrer Bellesguard, 16-20. Barcelona
Al vessant del Tibidabo, a l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, Antoni Gaudí va erigir un habitatge familiar amb aspecte de singular castell gòtic. Es tracta de la casa que el 1900 Maria Sagués i Molins li va encarregar construir a a la finca on al segle XV el rei Martí l’Humà havia tingut una torre, batejada Bellesguard per les bones vistes que ofereix l’indret. L’arquitecte va aprofitar algunes de les restes originals que encara es conservaven per bastir-hi a sobre un homenatge arquitectònic al gloriós passat medieval català. D’inequívoc aspecte gaudinià, la Torre Bellesguard incorpora per tots els racons referències a l’art gòtic, com arcs lobulats, finestres i balconeres geminades i merlets que n’accentuen l’aspecte de castell. L’edifici, construït amb pedra i maó i revestit amb un innovador mosaic petri, es corona amb una gran torre amb les franges de la bandera catalana i una creu de quatre braços. A l’interior destaquen el vestíbul, il·luminat per un finestral amb forma d’estrella, i les golfes, similars a les que per aquells anys Gaudí va construir a la Casa Batlló.
A més de la casa, a la finca de Bellesguard es troba un esvelt viaducte construït per Gaudí el 1908 sobre el torrent de Betlem. L’any següent, l’arquitecte va deixar les obres de la torre, quan encara faltava enllestir alguns detalls, que completaria el seu deixeble Domènec Sugrañes i Gras el 1917.
Parc Güell
(1900-1914)
Carrer d’Olot. Barcelona
El juliol de 1899 l’industrial Eusebi Güell va adquirir una extensa finca a la muntanya Pelada de Barcelona per construir-hi una urbanització de luxe, enmig de la natura i amb vistes a la ciutat, basada en el model de les ciutats jardí que es construïen a Anglaterra en aquells anys. La seva idea era dividir el terreny en 72 parcel·les, on cada client s’hauria d’edificar la seva casa. Güell va encarregar la urbanització de la finca i la construcció dels espais comuns a Gaudí, que el 1900 hi va començar a treballar. Dos anys més tard es va vendre la primera parcel·la, però ja no se’n vendria cap més, malgrat els esforços de Güell. D’aquesta manera, el 1914, vista la fallida comercial de la iniciativa, Gaudí va abandonar les obres, un cop completats els serveis bàsics del recinte. Nou anys més tard, l’ajuntament de Barcelona va comprar el parc Güell i l’obrí com a jardí municipal.
Si el parc Güell va ser un fracàs empresarial, com a obra arquitectònica i urbanística és sens dubte una de les més reeixides i cèlebres de Gaudí, que aleshores tombava la cinquantena i entrava en la seva etapa de maduresa artística. L’arquitecte va dissenyar dins de la finca una xarxa de camins plenament integrats a l’entorn, que per salvar el pendent del terreny incorporen fantàstics viaductes i pòrtics. Per accedir al conjunt es preveien diversos accessos, però Gaudí només va construir l’entrada principal, flanquejada per dos pavellons, un de porteria i un altre de serveis, de suggestives i sorprenents formes toves. Passada l’entrada, una monumental escala, presidida per una font amb forma de drac, condueix als àmbits centrals del parc. Un és la sala hipòstila, un espai amb 86 columnes de reminiscències gregues, concebut per encabir-hi el mercat, i l’altre, a sobre d’aquesta, la gran plaça, que Gaudí va envoltar amb un insòlit banc, de perfil serpentejant, decorat amb trencadís pel seu col·laborador Josep Maria Jujol.
Casa Calvet
(1898-1899)
Carrer Casp, 48. Barcelona
La Casa Calvet va ser construïda per als fills del fabricant tèxtil Pere Màrtir Calvet, que van instal·lar al soterrani i als baixos el negoci fundat pel seu pare, mentre que el pis principal es va reservar a domicili dels propietaris i els pisos superiors a lloguer. Aquest bloc d’habitatges constitueix una de les obres menys agosarades de Gaudí, amb una façana simètrica que recorda una modesta construcció del primer modernisme. Només la contemplació atenta dels detalls permet copsar la traça genial de l’arquitecte. En destaca la porta d’entrada, flanquejada per columnes que imiten bobines de fil i amb un original picaporta de ferro forjat: una creu que, en trucar, colpeja una xinxa, símbol de la fe que aixafa el pecat. Sobre l’accés principal es troba la bigarrada tribuna del primer pis, amb representacions escultòriques de flors i bolets, un escut de Catalunya i referències a l’hospitalitat (un xiprer), la pau (una branca d’olivera) i l’abundància (dues cornucòpies). Per acabar, sobresurt també el coronament de la façana, amb tres busts de sants màrtirs i dos balcons de ferro colat a les testeres, que anticipen els de la Casa Batlló.
A l’interior de l’edifici també és present la decoració barroca, ben notable al vestíbul, però Gaudí es va concentrar sobretot en la distribució funcional dels espais. Així, per exemple, va posar el pati de llums junt a l’escala, de manera que s’aconsegueixen millors perspectives visuals. Aquesta solució va ser una de les que va tenir en compte el jurat del concurs anual d’edificis artístics de Barcelona, que va atorgar el premi a la Casa Calvet el 1900, en la seva primera edició.
Cellers Güell
(1895-1900)
Carretera Barcelona-Valls. Sitges (Garraf)
Són un conjunt de dues edificacions bastides a la Quadra del Garraf, finca adquirida per Eusebi Güell el 1872 i on produïa vins per als vaixells de la Companyia Transatlàntica. Antoni Gaudí, en col·laboració amb el seu ajudant i deixeble, Francesc Berenguer i Mestres, hi construí entre 1895 i 1900 un edifici destinat a celler i un altre reservat a habitatge del porter. Aquest últim, de pedra i totxo, incorpora a un costat un arc parabòlic, que serveix de porta d’accés a la finca i alhora subjecta una escala que puja a la garita de vigilància. La porta es tanca amb una reixa de ferro que imita una xarxa de pescar.
L’altra construcció, el celler pròpiament dit, és una de les obres més fascinants de Gaudí. Tot ell de pedra, té un sorprenent perfil triangular, ja que la coberta de dues aigües dóna forma alhora a les parets. A l’interior, sobre el celler del soterrani, s’hi distribueixen tres plantes: una destinada a cotxera, una altra per a habitatge de l’administrador, i la superior, la capella, oberta per un costat amb una terrassa amb vistes al mar. El celler, amb xemeneies de gran plasticitat, s’uneix per dos ponts parabòlics amb l’antiga masia medieval de la finca.
Construccions per la Cooperativa Obrera Mataronense
(1874-1885)
Carrer de la Cooperativa. Mataró
En els seus anys de joventut, entre 1873 i 1885, Antoni Gaudi va mantenir una estreta relació d’amistat amb Salvador Pagesi Anglada, insdustrial tèxtil simpatitzant del socialisme utòpic, que l’any 1864 habia fundat la Cooperativa Obrera Mataronense, instal·lada primer en Gracia i, des de 1874, a Mataró. Gaudi va col·laborar intensament a la planificació de les instal·lacions de la cooperativa, juntament amb l’arquitecte Emili Cabañes i l’enginyer Joan Brunet. Gaudi signo el plànol del conjunt de les construccions i va projectar personalment algunes d’aquestes, com dues casetes per a obrers (construïdes entre 1878 i 1879), un casino recreatiu (projecte de 1878 que mai es va arribar a construir), un pavelló urinari i la nau de blanqueig de les teles.
El pavelló urinari i la nau de blanqueig són les unicas edificacions que han arribat fins als nostres dias. El pavelló urinari és un petit pavelló cilindrico amb alguns motius ceramicos. La sala de blanqueig, construïda entre 1882 i 1885, és una gran nau d’acabats senzills que destaca per estar edificada amb els tradicionals arcs parabòlics de Gaudi -utilitzats aqui per primera vegada- creats amb estructures de fustes muntades amb perns.
Treballs al Parc de la Ciutadella
(1875-1882)
Parc de la Ciutadella. Barcelona
Per pagar-se els estudis d’arquitectura, Antoni Gaudí va treballar de delineant amb el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, també de família procedent del Camp de Tarragona. Fontserè va dirigir, entre 1873 i 1887, les obres del nou parc de la Ciutadella de Barcelona (on se celebraria l’Exposició Universal de 1888), així com del seu entorn, inclosa la construcció del mercat del Born.
La col·laboració de Gaudí en el parc de la Ciutadella no es va limitar al dibuix dels projectes de Fontserè, sinó que també hi va fer aportacions pròpies. A la cascada monumental del parc, bastida entre 1875 i 1882, va dissenyar els templets per a pujar a la terrassa, la decoració dels murs de l’aquari i la gruta. Fou l’autor, així mateix, de la balustrada de pedra de la coneguda com placeta d’Aribau, decorada amb caps de lleó, de 1875; i, l’any següent, dels canelobres de ferro amb l’escut de Barcelona de la reixa d’entrada. Gaudí també idea el dipòsit regulador de la gran cisterna que abastava d’aigua el parc, complex projecte que li va servir per aprovar l’assignatura de Resistència de Materials sense haver de presentar-se a l’examen.
Casa Vicens
(1883-1888)
Carrer de les Carolines 24. Barcelona
La Casa Vicens és el primer encàrrec important que va rebre Antoni Gaudí, tot just acabada la carrera d’arquitectura. Va ser un encàrrec de Manuel Vicens i Montaner, que volia construir una casa d’estiueig en un solar familiar a la vila de Gràcia, aleshores no incorporada encara a la ciutat de Barcelona. Gaudí va presentar el projecte el 1880, però les obres no s’iniciarien fins al 1883 i durarien fins al 1888.
Gaudí va dissenyar un habitatge de quatre plantes d’estructura senzilla, lluny encara de les línies corbes i les innovacions arquitectòniques d’obres posteriors, però que destaca per la seva vistosa decoració, amb espais fascinants com el menjador i el fumador. L’eclosió de color dels detalls ornamentals, molt influïts per l’art àrab i oriental, converteix la Casa Vicens en un clar antecedent del moviment modernista.
Originalment, la Casa Vicens es trobava adossada per una banda a un convent, i per l’altra era envoltada per un magnífic jardí. El 1925, aterrat el convent, l’arquitecte Joan Baptista i Serra va ampliar la casa, de manera força respectuosa amb l’obra original. El jardí, en canvi, va anar desapareixent amb els anys, inclosa una monumental font d’arc parabòlic dissenyada per Gaudí.
Temple Expiatori de la Sagrada Família
(1883-1926)
Carrers Mallorca, Marina, Provença i Sardenya. Barcelona
L’obra més coneguda de Gaudí, convertida en símbol de Barcelona arreu del món, és un temple fastuós al qual l’arquitecte va dedicar més de la meitat de la seva vida. Hi va començar a dirigir les obres a final de 1883, als 31 anys, en substitució de Francisco de Paula del Villar y Lozano, autor d’un primer projecte del qual només s’havia arribat a construir part de la cripta. Quan Gaudí va morir, el 1926, encara hi treballava i només n’havia completat la cripta i l’absis, part del claustre i la façana del Naixement. Des d’aleshores i fins als nostres dies, el procés de construcció del temple continua en marxa.
Gaudí va transformar radicalment el projecte neogòtic inicial de Francisco de Paula del Villar i va concebre un temple monumental de gegantines i insòlites dimensions, en el qual tant la distribució dels espais com la profusa decoració escultòrica conformen una autèntica bíblia de pedra, un poema místic que alhora professa i explica la fe catòlica. Un cop completat, el temple constarà de cinc naus envoltades per un claustre deambulatori, amb un absis amb set capelles a l’extrem nord i tres façanes a la resta de costats: la del Naixement, la de la Passió i la principal, la de la Glòria. Cada façana inclourà quatre campanars de perfil parabòlic, representació dels dotze apòstols, i sobre l’absis i el creuer, sis torres més simbolitzaran els quatre evangelistes, la verge Maria i Jesús. La torre de Jesús, sobre el cimbori, serà la més alta, amb 170 metres d’alçada.
Més enllà del bigarrat treball simbòlic i ornamental, la Sagrada Família destaca també per ser l’obra on Gaudí va compendiar totes les troballes arquitectòniques i estructurals de la seva carrera. Sobre una planta de retícula modular, l’estructura del temple s’alça a base de pilars inclinats, bifurcats a la manera de les branques d’un arbre, coberts amb naus paraboloides, una combinació ideal per a subjectar el pes de la imponent construcció.
Villa Quijano, El Capricho
(1883-1885)
Barrio de Sobrellano. Comillas (Cantàbria)
A prop del Palau de Sobrellano del marquès de Comillas, Gaudí va projectar per a un parent d’aquest, Máximo Díaz de Quijano, una torre d’estiueig coneguda popularment com El Capricho. La vil·la es va construir entre 1883 i 1885, amb les obres dirigides per l’arquitecte Cristóbal Cascante i Colom, mentre que Gaudí supervisava tot el procés des de Barcelona.
El Capricho és un edifici relativament petit, de tres plantes, en el qual la distribució de les estances s’adapta a la inclinació del terreny. Pel seu aspecte neomudèjar recorda la Casa Vicens que Gaudí estava construint al mateix temps a la vila de Gràcia. En destaca sobretot el joc cromàtic de l’exterior, on es combina la pedra a la base de l’edifici amb murs de totxos groguencs i vermellosos, i una coberta de teules vidriades. A l’entrada principal, un pòrtic de quatre columnes, decorades als capitells amb flors i coloms, subjecta la torre de l’edifici, similar a un minaret musulmà. La torre està recoberta amb rajoles que representen fulles verdes i gira-sols, motiu que es repeteix en franges als murs. Els subtils detalls decoratius, amb freqüents al·lusions a la música (una de les passions de Díaz de Quijano), també destaquen a l’interior de l’edifici. D’aquesta manera, per exemple, per a les finestres del gran saló de la planta principal, Gaudí ideà un enginyós sistema que produeix un so de campanetes en obrir-les i tancar-les.
Pavellons de la Finca Güell
(1884-1887)
Avinguda de Pedralbes, 15. Barcelona
A final de 1883, Eusebi Güell va ampliar amb nous terrenys la gran finca que ja posseïa per herència al límit dels antics municipis de Sarrià i les Corts, i n’inicià la transformació en residència d’estiu. L’industrial va encarregar a Gaudí la reforma de la casa pairal i la construcció de la tanca de la finca, amb les corresponents portes i els pavellons d’accés. Va ser la primera col·laboració d’envergadura entre Güell i Gaudí, i l’arquitecte la completà el 1887. La reforma de la casa pairal es va perdre en convertir-se, entre 1919 i 1924, en el nou Palau Reial de Barcelona. Així mateix, bona part de la tanca de la finca desaparegué a mesura que la ciutat de Barcelona guanyà terreny a l’antiga Finca Güell. S’hi conserven, malgrat tot, disperses en la nova trama urbana, tres portes secundàries i la magnífica entrada principal, flanquejada per un pavelló de porteria i un altre de cavallerisses i picador.
Els pavellons de la Finca Güell són una petita obra mestra, on Gaudí repetí l’estètica neomudèjar de les obres primerenques, però alhora introduí elements que caracteritzarien la seva etapa de maduresa, com els arcs i les voltes parabòliques i les cúpules hiperbòliques. Pel que fa als aspectes ornamentals, destaca l’ús combinat en l’exterior del totxo, plafons de ciment prefabricats i revestiment ceràmic. No obstant això, el que crida més atenció és la reixa de ferro forjat de la porta de carruatges, representació d’un dels passatges mitològics narrat a L’Atlàntida pel poeta Jacint Verdaguer, amic de Güell i Gaudí. Així, la impressionant reixa reprodueix Ladó, el drac mitològic que protegia les taronges d’or del jardí de les Hespèrides.
Palau Güell
(1886-1890)
Carrer Nou de la Rambla, 3-5. Barcelona
El Palau Güell, completat quan tot just tenia 38 anys, és la culminació de l’etapa de joventut de Gaudí, una obra en la qual palesà la seva total mestria en l’ús de l’espai arquitectònic. Fascinat pel jove arquitecte, Eusebi Güell li encarregà el 1885 la construcció de la seva residència al centre de Barcelona, sense cap límit de despesa, i Gaudí respongué amb una obra exuberant, pensada amb minuciositat fins al més petit detall.
Concebut com un habitatge, però també com un espai de trobada social, el Palau Güell s’organitza a l’entorn d’un saló central de tres plantes d’alçada i cobert amb una cúpula parabòlica de reminiscències celestials. L’imponent espai servia tant per a sala de concerts com per a oratori familiar, gràcies a un original armari que en obrir-se mostrava un altar. Al voltant d’aquesta sala, Gaudí distribuí les estances del palau de manera totalment funcional, creant jocs de perspectiva que donen sensació de grandesa a un edifici que, en realitat, es troba en un solar relativament petit.
A més del saló central, al Palau Güell destaquen especialment les cavallerisses i el terrat. Les primeres es troben al soterrani, on les voltes i les columnes fungiformes de totxo vist constitueixen un paisatge icònic en l’obra de Gaudí. D’igual manera, l’agulla del terrat, projecció a l’exterior del saló, i les vint xemeneies que l’envolten, tractades com a peces escultòriques, anticipen les idees que l’arquitecte desenvoluparia més tard a la Casa Batlló i La Pedrera.
Casa del capellà i taller de la Sagrada Família
(1887-1912)
Carrers Sardenya i Provença. Barcelona
A mesura que s’anava construint la Sagrada Família, Gaudí va aixecar als terrenys del temple alguns edificis auxiliars, de caràcter provisional, que malgrat la seva modèstia mostraven trets característics de l’obra de l’arquitecte. El primer a completar-se, el 1887, va ser la casa del capellà custodi, un habitatge de totxo de dues plantes amb una espadanya al capdamunt. El 1906 el capellà es va traslladar a un nou edifici, construït al costat del primer, amb un oratori a la part superior i un anagrama de trencadís de Sagrada Família a la façana. Aleshores, a l’antic habitatge s’hi instal·là l’estudi de Gaudí, on l’arquitecte es traslladaria a viure els darrers mesos de la seva vida. Les dues edificacions es van anar ampliant al llarg dels anys amb cossos annexos. El juliol de 1936, en el context de les revoltes anticlericals en l’esclat de la Guerra Civil, l’estudi i la casa del capellà van ser incendiats i es van perdre no només aquestes construccions, sinó també tot l’arxiu de Gaudí, amb nombrosos plànols i maquetes dels seus projectes.
Pavelló de la Companyia Transatlàntica
(1888)
Passeig Marítim. Barcelona
Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas i cunyat d’Eusebi Güell, va encarregar a Antoni Gaudí el pavelló de la Companyia Transatlàntica, el principal consorci de vaixells transoceànics d’Espanya, per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. A Gaudí no se li va encomanar un pavelló nou, sinó adaptar-ne i reformar-ne un de ja existent, dissenyat per Adolfo García Cabezas per a l’Exposició Naval de Cadis de 1887. Amb tot, la intervenció de l’arquitecte fou prou important i el pavelló que en va resultar era gairebé una obra nova, amb moltes referències a l’art nassarita. Gaudí va afegir-hi quatre torres amb merlets, pals amb gallardets, persianes amb gelosies de fusta i una entrada que imitava el pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada.
Ubicat a la secció marítima de l’Exposició Universal, el pavelló no es va desmuntar quan l’exposició va acabar, i hi va romandre fins ben entrat el segle XX, quan es va enderrocar per construir l’actual passeig Marítim de Barcelona.
Col·legi de les Teresianes
(1875-1882)
Carrer de Ganduxer, 85-105. Barcelona
A principi de 1889, Antoni Gaudí es va fer càrrec de les obres de l’escola i seu central de l’orde religiós de les teresianes, al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, actualment integrat a Barcelona. La construcció del col·legi s’havia iniciat l’any anterior segons el projecte d’un altre arquitecte, que va abandonar quan només se n’havien construït els fonaments. Gaudí va respectar la planta de la proposta inicial, però va modificar l’aspecte de l’edifici, bo i transformant-lo en una de les seves creacions més personals.
A diferència de bona part de les obres de Gaudí, el Col·legi de les Teresianes es construí amb pocs mitjans, per adaptar-se tant als escassos recursos econòmics de la congregació com al vot de pobresa de les religioses. Traient el màxim profit a materials econòmics, Gaudí va concebre el col·legi com un original castell neogòtic, amb una façana que combina el paredat i el totxo amb notable resultat estètic i que incorpora molts símbols religiosos, com anagrames de Jesucrist, escuts carmelites, creus de quatre braços a les torres dels angles i birrets doctorals als merlets, en referència a santa Teresa. A la façana també són presents els tradicionals arcs parabòlics de Gaudí, a les finestres i al porxo d’accés, aquest darrer tancat amb una elegant reixa de ferro forjat. Els arcs es repeteixen a l’interior de l’edifici, als passadissos que envolten el pati de llums i que constitueixen uns dels espais més suggestius de l’obra de l’arquitecte.
Palau Episcopal d’Astorga
(1889-1893)
Plaça d’Eduardo Castro. Astorga (Castella i Lleó)
En incendiar-se l’antic palau episcopal d’Astorga, el desembre de 1886, el bisbe de la ciutat lleonesa, Joan Baptista Grau, va proposar a les autoritats eclesiàstiques i ministerials que el seu amic Antoni Gaudí es fes càrrec de la construcció del nou palau. L’arquitecte en va presentar el projecte l’agost de 1887, però les obres no es van iniciar fins al juny de 1889, després d’algunes reticències i molts tràmits burocràtics. Gaudí va visitar una desena de vegades Astorga per supervisar els treballs, però va dirigir l’obra bàsicament des de Barcelona, on estava ocupat en altres projectes. Molest pels constants entrebancs de les autoritats, l’arquitecte va abandonar l’obra el novembre de 1893, unes setmanes després de la mort del seu amic Grau. L’edifici ja estava pràcticament completat, però mancava encara la teulada, que seria enllestida entre 1907 i 1915 per un altre arquitecte, amb una solució molt diferent de la plantejada per Gaudí.
El palau episcopal és un edifici d’estil neogòtic construït amb granit d’El Bierzo, per tal d’integrar-lo a l’entorn i no fer ombra a la propera catedral d’Astorga. La seva estructura és força convencional, bastida sobre una planta de creu grega amb arcs ogivals i voltes de creueria, típics de l’arquitectura gòtica. No obstant això, presenta alguns trets que palesen l’originalitat de Gaudí, com els arcs del pòrtic d’entrada, les xemeneies que es prolonguen com minarets, el fossar que il·lumina el soterrani o el tractament de l’espai a l’interior, que recorda el Palau Güell.
Casa Fernández y Andrés, Casa Botines
(1891-1892)
Plaça de San Marcelo. Lleó (Castella i Lleó)
El 1891 els comerciants Simón Fernández i Mariano Andrés van encarregar a Antoni Gaudí la nova seu de la societat Fernández y Andrés a Lleó. L’empresa es dedicava a la banca, però també a la venda de teixits que compraven a Eusebi Güell, que va ser qui va recomanar l’arquitecte. Gaudí va presentar el projecte el desembre de 1891 i tot seguit es van iniciar les obres, executades en un temps rècord i completades el novembre de 1892. El nou edifici va rebre ben aviat el nom popular de Casa Botines, en record de Joan Homs i Botinàs, el comerciant català establert a Lleó que havia fundat la societat, després reconvertida en Fernández y Andrés.
La tercera i última obra de Gaudí fora de Catalunya és, a l’igual que el Palau Episcopal d’Astorga, una personal reinterpretació del gòtic, adaptada als condicionants de l’entorn. Així, les façanes estan bastides amb pedra calcària encoixinada, que recorda també l’arquitectura renaixentista, ben present a Lleó, i la teulada i les quatre torres cilíndriques són de pissarra, un material ideal per a zones de nevada i que Gaudí només va emprar en aquest projecte. A l’interior de l’edifici destaca l’ús als baixos de pilars de ferro fos, amb els quals s’obté una planta lliure, adaptable a les necessitats canviants d’un espai reservat a magatzems i oficines comercials. Es tracta del mateix sistema innovador que Gaudí aplicaria anys després a la Pedrera.
PROJECTES NO REALITZATS
Descobreix coses que de ben segur no sabies
Sabies que Antoni Gaudí ja començà a destacar a l’assignatura de projectes durant els seus estudis d’Arquitectura? I que va dissenyar un monument per a l’espai públic a Barcelona? Sabies que va projectar un gratacels per a un hotel a Nova York?
Aquests són tots els projectes no realitzats de Gaudí que trobaràs a G Experiència. Vols saber-ho tot d’ells fent servir la tecnologia interactiva més avançada? Vine, toca, aprèn i gaudeix.
Llistat dels seus 12 projectes
Monument a Prat de la Riba
(1917-1918)
Castellterçol (Vallès Oriental)
Antoni Gaudí tenia en molta estima Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Després de la mort del periodista i polític, l’agost de 1917, l’arquitecte va realitzar un croquis d’un monument a la seva memòria, però aviat va desistir del projecte. Mesos més tard, un deixeble i col·laborador de Gaudí, Lluís Bonet i Garí, va recuperar la idea i va presentar, l’octubre de 1918, un projecte de monument per a Castellterçol, la vila natal de Prat de la Riba. La proposta de Bonet i Garí, que tampoc no es va executar, incloïa la construcció de dos pòrtics i, enmig d’aquests, una torre decorada amb ferro forjat i la bandera catalana, de clara inspiració gaudiniana, probablement recuperada del croquis original del seu mestre.
Monument a Torras i Bages
(1916)
Carrer Sardenya. Barcelona
En morir, el febrer de 1916, Josep Torras i Bages, bisbe de Vic i amic íntim d’Antoni Gaudí, l’arquitecte va dirigir la realització d’un bust del clergue per a l’homenatge que se li va dedicar l’abril següent. L’escultura va ser executada pel seu col·laborador Joan Matamala i Flotats i, un cop celebrat l’homenatge, Gaudí se la va endur a la Sagrada Família, on pensava col·locar-la en un gran monument dedicat al bisbe al costat de la façana de la Passió. Gaudí va fer un croquis del projecte, però mai no es va concretar, mentre que el bust de Torras i Bages es va perdre en l’incendi del taller de la Sagrada Família de 1936.
Hotel Attraction
(1908)
Manhattan. Nova York (Estats Units d’Amèrica)
El maig de 1908, dos financers estatunidencs de pas per Barcelona van encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’un hotel a l’illa de Manhattan. L’arquitecte es va engrescar amb el projecte i en va realitzar alguns croquis inicials. En cas d’haver-se dut a terme, hauria estat una de les obres més espectaculars de Gaudí, però finalment es va desestimar per les complicacions financeres i tècniques de la construcció, que hauria durat ben bé una dècada.
Gaudí va plantejar l’edifici com una monumental atracció turística, amb un cos central gegantí, de 360 metres d’alçada, on es distribuirien els espais per als visitants: cinc plantes amb restaurants dedicats a cada un dels continents, diversos pisos d’exposició i oci, i, al capdamunt de tot, a la novena planta, la sala Homenatge a Amèrica, un gran espai de 125 metres d’alçada, similar a una versió ampliada del saló central del Palau Güell, cobert amb una llanterna que serviria de mirador privilegiat de Nova York i coronat a l’exterior amb una immensa estrella. Al voltant d’aquesta edificació central, s’haurien de construir vuit cossos annexos, amb façanes similars a la de La Pedrera i on es distribuirien les habitacions de l’hotel. Les nou torres del conjunt s’haurien bastit amb formes parabòliques, similars a les del projecte de la cripta de la Colònia Güell.
Monument a Jaume I
(1907)
Plaça de Ramon Berenguer el Gran. Barcelona
El 1907 es va oferir a Antoni Gaudí la possibilitat de crear un monument a Jaume I al barri de la Catedral de Barcelona, en el marc de la commemoració del setè centenari del naixement del rei de la Corona d’Aragó, que s’havia de celebrar el 1908. L’arquitecte va respondre amb una proposta que anava més enllà d’una simple estàtua i plantejava importants transformacions urbanístiques. Aprofitant l’avinentesa que estava prevista l’obertura d’un nou carrer al barri, la futura Via Laietana, Gaudí va suggerir que s’obrís també una nova plaça per col·locar-hi el monument. Al mateix temps, va proposar fer considerables canvis en els acabaments dels edificis de l’entorn, com la catedral o la capella de Santa Àgueda. L’ambiciós pla de Gaudí no va ser acceptat, però curiosament anys més tard s’obriria una plaça a l’indret proposat per l’arquitecte, dedicada al rebesavi de Jaume I, el comte de Barcelona Ramon Berenguer el Gran.
Xalet Graner
(1904)
Carrer de la Immaculada, 44-46. Barcelona
El pintor i empresari del món de l’espectacle Lluís Graner i Arrufí va encarregar a Antoni Gaudí, a més de la sala de cinema Mercè de la Rambla, la construcció de la seva casa de Sant Gervasi de Cassoles, a l’actual barri barceloní de la Bonanova. L’arquitecte va concebre un xalet de formes toves, coronat per una creu de quatre braços, a mig camí entre els pavellons d’entrada del parc Güell i la Casa Batlló que aleshores començava a construir. Tot i que se’n van iniciar les obres, el projecte no va tirar endavant pels problemes econòmics de Lluís Graner. Només se’n va edificar la tanca i la porta d’entrada del jardí, elements bastits amb pedra, de formes sinuoses, que ja fa dècades que van desaparèixer.
Façana del santuari de la Misericòrdia de Reus
(1903)
Plaça del Santuari de la Misericòrdia, s/n. Reus (Baix Camp)
La primavera de 1903, Antoni Gaudí va visitar Reus, acompanyat d’alguns dels seus col·laboradors, per presentar a la junta administradora del santuari de la Misericòrdia un projecte de reforma de la façana del temple renaixentista, dedicat a la patrona de la ciutat. La proposta de l’arquitecte, de la qual només es conserven un parell de croquis, preveia la construcció d’un pòrtic monumental amb una gran escultura de la Verge al capdamunt. La junta del santuari va aprovar la idea de Gaudí el juliol 1903 i el mateix mes l’ajuntament va donar permís per iniciar les obres. Malgrat això, van quedar aturades tot just començar, per un conflicte entre els veïns i el consistori, que finalment va fer inviable el projecte. D’aquesta manera, Gaudí no va poder realitzar l’única obra que li van encarregar a la seva ciutat natal.
Missions Franciscanes
(1892-1893)
Tànger (Marroc)
A la segona meitat de 1891, Antoni Gaudí va acompanyar el segon marquès de Comillas, Claudi López i Bru, en un viatge per Andalusia i el nord d’Àfrica, on van visitar les ciutats de Ceuta i Tànger. Claudi López tenia la intenció de finançar la construcció en aquesta darrera ciutat d’unes missions dels pares franciscans, i Gaudí, després d’estudiar el terreny, en va desenvolupar un projecte al llarg de 1892 i 1893. La proposta de Gaudí va ser aprovada per la Congregació Capitular de Tànger l’octubre de 1893, però al final no es va realitzar, probablement de resultes de l’agitació a la zona per la primera guerra del Rif, tot i que els problemes econòmics de Claudi López en aquells anys també hi devien influir.
El projecte de Gaudí, del qual només s’ha conservat un plànol, era molt ambiciós i anticipava algunes de les solucions que aplicaria més endavant, com tretze torres molt similars a les que s’aixecarien a la Sagrada Família. Les missions havien d’estar formades per una església central envoltada de patis i la resta de dependències, incloses escoles i un hospital, encerclades per un mur de tancament circular amb portes parabòliques i finestres hiperboloïdals.
Capella de l’església d’Alella
(1883)
Alella (Maresme)
Antoni Gaudí va passar alguns estius a Alella, a la torre que hi tenia el seu client Manuel Vicens i Montaner, que li havia encarregat la Casa Vicens de Gràcia. Per a aquella casa d’estiueig va dissenyar un armari i una xemeneia.
Arran de les seves estades a Alella, Gaudí va rebre l’encàrrec de fer la capella del Santíssim de l’església parroquial de Sant Fèlix de la població. En va presentar el projecte el juliol de 1883. La capella, d’inspiració gòtica, amb altar i retaule, havia d’incorporar molts elements inspirats en l’Apocalipsi, com set finestrals amb imatges dels àngels del Judici Final, que Gaudí empraria també a la Sagrada Família. La capella no es va construir, malgrat haver rebut l’aprovació del bisbat de Barcelona el 1886.
Treballs de carrera
(1875-1878)
El geni d’Antoni Gaudí queda ja ben palès en els treballs que va elaborar per a l’assignatura de Projectes de la carrera d’arquitectura. Tot i que eren obres no pensades per a ser construïdes, Gaudí les va dissenyar de manera exhaustiva, fins al més mínim detall. Són projectes que anuncien la monumentalitat i el simbolisme de la futura obra de l’arquitecte, en el marc de l’estil neomedievalista de moda en aquells anys.
El projectes presentats per Gaudí a avaluació dels seus professors inclouen una porta de cementiri, el setembre de 1875, que tant en el plantejament com en la decoració representa el llibre de l’Apocalipsi del Nou Testament; un pati per a la Diputació de Barcelona, l’octubre de 1876, amb una claraboia de ferro i metall que recorda la del mercat del Born, aleshores en construcció; un fastuós embarcador reial per a un llac, el novembre de 1876; una font monumental per a la plaça de Catalunya de Barcelona, el juny de 1877, amb elements similars als de la cascada del parc de la Ciutadella, en la qual Gaudí va col·laborar; i, com a projecte de revàlida, el gener de 1878, un paranimf universitari. Gaudí també va iniciar els projectes d’un hospital general per a Barcelona i d’un pavelló per a la Centennial Exhibition de 1876 a Filadèlfia, però aquests no han arribat fins als nostres dies i no queda clar si els va completar.
Quiosc Girossi
(1878)
El maig de 1878, el comerciant Enric Girossi va presentar a l’Ajuntament de Barcelona la proposta d’instal·lar a la ciutat una vintena de quioscs que combinarien serveis d’urinaris públics amb parades de venda de flors. Gaudí va realitzar el projecte del quiosc model, amb base de marbre, columnes i marquesina de ferro i grans plaques de vidre. El disseny del jove arquitecte incloïa idees enginyoses, com incloure aspersors a les columnes per regar les plantes en venda o l’aprofitament de les plaques de vidre per encabir-hi anuncis comercials. Malgrat que el consistori barceloní va aprovar el projecte, mai no es va arribar a dur a terme perquè el promotor va fer fallida.
Fanals del passeig de Mar
(1880)
Passeig de Mar (actual passeig de Colom). Barcelona
Es tracta d’uns monumentals fanals elèctrics que Gaudí va concebre per col·locar al passeig de Mar, davant el port de Barcelona, un cop es completés l’enderroc de la muralla de mar, començada a aterrar l’abril de 1878. La proposta la va idear en col·laboració amb l’enginyer Josep Serramalera i Aleu, antic company d’estudis, que n’havia de dur a terme l’execució i que el març de 1880 va presentar el projecte a l’Ajuntament de Barcelona, que finalment el va desestimar.
Gaudí va realitzar dues propostes diferents de fanals. La primera, més senzilla, preveia col·locar-los sobre bases circulars de pedra, rematats per una corona comtal i una teiera d’on penjarien gallardets. La segona proposta, molt més ambiciosa, consistia en fanals gegantins, de més de 20 metres d’alçada, concebuts com un homenatge a les glòries navals catalanes. Sobre grans jardineres, els fanals haurien de subjectar pendons amb representacions dels principals almiralls i les més importants batalles de la història de Catalunya.
Pavelló de caça del Garraf
(1882)
Sitges (Garraf)
El primer encàrrec important d’Eusebi Güell a Antoni Gaudí no es va materialitzar. Era el projecte d’un pavelló de caça a la finca que Güell posseïa a la costa del Garraf, al sud de Barcelona. Gaudí va dibuixar-ne un detallat alçat, en el qual es poden contemplar els trets principals de les primeres obres de l’arquitecte: una construcció de totxo vist amb una gran torre, d’estil neogòtic i neomudèjar, que recorda El Capricho de Comillas i la Casa Vicens.
DECORACIÓ, MOBILIARI I DISSENY
Descobreix el Gaudí més detallista
Sabies que Antoni Gaudí també va dissenyar el mobiliari per a la Sagrada Família? Saps quants dissenys de fanals de Gaudí hi ha a Barcelona?
Aquestes són les obres de decoració, mobiliari i disseny que trobaràs a G Experiència. Vols saber-ho tot d’elles fent servir la tecnologia interactiva més avançada? Vine, toca, aprèn i gaudeix.
23 exemples
Saló àrab del Cafè Torino
(1902)
Passeig de Gràcia - Gran Via. Barcelona
El 20 de setembre de 1902, l’empresari italià Flaminio Mezzalana va obrir en una de les cantonades més privilegiades de l’Eixample barceloní el Cafè Torino, un fastuós establiment on degustar el vermut Martini & Rossi, del qual Mezzalana era el distribuïdor a Espanya. El nou local, ben aviat lloc de trobada predilecte de la burgesia de la ciutat, va ser construït amb tota mena de luxes i Ricard de Capmany, el decorador que en va dirigir el projecte, va comptar amb notables col·laboradors com els arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Pere Falqués i Urpí, o l’escultor Eusebi Arnau i Mascort. El Cafè Torino, tot i el seu èxit inicial, va desaparèixer poc abans de complir deu anys de vida. Antoni Gaudí va realitzar per al Cafè Torino la decoració d’un saló àrab. Va dissenyar els motius dels arrimadors de fusta i les llosetes que cobrien les parets i el sostre. Aquestes llosetes estaven fetes amb cartró premsat i envernissat, una nova tècnica desenvolupada per Ermenegild Miralles, l’editor per a qui Gaudí construïa, per aquelles mateixes dates, la tanca i el portal d’entrada de la seva finca.
Decoració i mobiliari de la Casa Batlló
(1904-1906)
Passeig de Gràcia, 43. Barcelona
A l’interior de la Casa Batlló, Antoni Gaudí no només va redistribuir els espais de la finca preexistent de manera totalment funcional, sinó que en va decorar tots els racons. L’arquitecte va enlluir amb guix les parets i els sostres i els va dotar de sinuoses formes orgàniques. A les finestres i les portes, va combinar la fusta i el vidre amb resultats de gran plasticitat. Els originals detalls decoratius de la Casa Batlló adquireixen el seu màxim esplendor al pis principal dels propietaris. En destaquen l’escala del vestíbul privat dels Batlló, que recorda les vèrtebres d’un animal, una llar de foc amb forma de bolet, i tot el conjunt del saló principal, amb finestrals i portes decorats amb vitralls de colors i un seguit de sorprenents armaris encastats, entre els quals un que originalment encabia l’oratori de la família, amb objectes litúrgics realitzats pels col·laboradors de Gaudí. Al menjador, l’arquitecte es va encarregar personalment de dissenyar tots els mobles, inclosos un fascinant conjunt de cadires i bancs ergonòmics de fusta de roure.
Decoració i mobiliari litúrgic per a la catedral de Mallorca
(1904-1914)
Plaça de la Seu. Palma de Mallorca (Illes Balears)
En el marc de la restauració de la catedral de Mallorca, Antoni Gaudí, a més de redistribuir de manera magistral l’espai interior del temple, va dirigir personalment la decoració d’alguns espais, així com el disseny de diferents elements litúrgics. L’arquitecte va encerclar el presbiteri amb una bella reixa de ferro forjat. Dins d’aquest àmbit, va envoltar l’altar amb quatre columnes decorades amb ferro forjat i sobre el conjunt hi va col·locar un espectacular baldaquí penjat del sostre, que al seu torn subjecta un seguit de làmpades d’oli. A la capella reial, va decorar una paret amb aplacats ceràmics, que representen els escuts dels bisbes de Mallorca, i va col·locar vitralls policroms al rosetó i dos finestrals. A la nau central, va ubicar dos nous púlpits a les dues primeres columnes, mentre que a la resta hi va posar canelobres de ferro forjat. Pel que fa al mobiliari, destaca sobre manera una escala plegable per a l’exposició del santíssim sagrament, feta de forja i fusta i amb uns elegants passamans corbs. Gaudí també va dissenyar bancs per als oficiants de l’altar, tamborets, un faldistori i un faristol.
Estendard de l’Orfeó Feliuà
(1900)
Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)
El 1900 l’empresari tèxtil Emili Carles-Tolrà i Amat va encarregar a Antoni Gaudí un estendard que la seva tieta, la marquesa de Sant Esteve de Castellar, volia regalar a l’Orfeó Feliuà, agrupació coral tot just fundada a Sant Feliu de Codines. Realitzat amb suro, aplics de llautó i cintes de cuir, l’estendard dissenyat per Gaudí incorpora curiosos detalls simbòlics, com la forma rodona on apareix el nom de l’orfeó, al·lusiva al martiri de sant Feliu en una roda de molí, o les pinyes que pengen de les cintes, en record de l’antiga denominació de la població vallesana: Sant Feliu del Pinyó.
Estendard del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona
(1906)
Barcelona
Antoni Gaudí va comptar en totes les seves obres amb alguns dels forjadors més destacats de Barcelona, com Joan Oñós i els germans Lluís i Josep Badia, i fruit d’aquesta col·laboració l’arquitecte va mantenir bona relació amb el Gremi de Serrallers i Ferrers de la capital catalana. La junta directiva de la societat gremial va encarregar-li el 1906 la realització de l’estendard, que Gaudí va resoldre amb una ensenya on la imatge brodada de sant Eloi, patró del gremi, destacava sobre fons verd. L’estendard, desaparegut el 1936, es completava amb un escut de Barcelona del qual penjaven cintes amb els colors de l’escut de Catalunya.
Estendard dels reusencs residents a Barcelona
(1900)
Reus (Baix Camp)
El 22 d’abril de 1900 es va celebrar una peregrinació al santuari de la Verge de la Misericòrdia de Reus, per celebrar el canvi de segle. Gaudí hi va participar com a membre del grup de reusencs residents a Barcelona, en una comitiva presidida per un estendard dissenyat pel mateix arquitecte. Consistia en una canya de bambú amb aplicacions de metall, coronada per una creu i una Verge de la Misericòrdia d’alumini. A sota, l’ensenya, de cuir repussat, mostrava per davant una imatge de la pastoreta Isabel Besora, a qui segons la tradició s’havia aparegut la Verge el 1592, i per darrere, la rosa de Reus sobre un escut de Catalunya. El conjunt era envoltat per un rosari de grans d’alumini i bronze. A la processó es van exhibir una cinquantena d’estendards, dels quals se’n van escollir tres com a ofrena a la Verge. Un d’aquests va ser el de Gaudí, desaparegut en l’incendi del santuari de la Misericòrdia el juliol de 1936.
Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat
(1907)
Camí de la Santa Cova. Montserrat (Bages)
El canonge de Vic Jaume Collell i Bancells va proposar el 1893 l’erecció d’un rosari monumental entre el monestir i la Santa Cova de Montserrat, sufragat per particulars i confraries catòliques. El projecte, iniciat el 1896 i completat vint anys més tard, va suposar la construcció de quinze conjunts escultòrics, que representaven els quinze misteris de la Verge. A final de 1900, Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec de dirigir el Primer Misteri de Glòria, al·lusiu a la resurrecció de Jesucrist i costejat per la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat, fundada per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic i amic personal de l’arquitecte. Gaudí va concebre un grup escultòric integrat en l’entorn, amb una cova excavada a la roca on un àngel i tres Maries vetllen el sarcòfag de Jesús, mentre aquest, ressuscitat, apareix al capdamunt de la paret exterior. Per problemes de finançament, les obres del misteri no es van iniciar fins a la primavera de 1907 i Gaudí les va deixar ben aviat, uns mesos després, en quedar aturades per noves dificultats econòmiques, quan només s’havia excavat la cova i col·locat l’escultura del Crist, obra de Josep Llimona i Bruguera. El conjunt seria completat entre 1913 i 1916 per un altre arquitecte, Jeroni Martorell i Terrats, i les figures que mancaven les va fer l’escultor Dionís Renart i Garcia.
Mobiliari de la Casa Calvet
(1899-1900)
Carrer Casp, 48. Barcelona
Completada la construcció de la Casa Calvet, Gaudí va dissenyar un conjunt de mobles per als seus propietaris, que es farien al taller Casas i Bardés. Per al pis de la família Calvet, l’arquitecte va crear els sofàs, les butaques i les cadires del saló principal, així com dos miralls per al vestíbul i les cadires del menjador. Mentre els mobles del saló, de fusta daurada amb forja i tapisseria de pana, mostren encara l’estil dels primers dissenys de Gaudí, els miralls del vestíbul i les cadires del menjador, de roure tallat en sinuosos perfils, exhibeixen ja el vessant més atrevit de l’arquitecte com a dissenyador. Les mateixes formes orgàniques es repeteixen en els mobles de les oficines comercials dels Calvet, a la planta baixa. Es tracta d’un excel·lent conjunt d’escriptoris i seients ergonòmics, que amb les seves corbes anticipen l’estètica surrealista.
Fanals de la plaça Major de Vic
(1910)
Plaça Major Vic (Osona)
La primavera de 1910 Antoni Gaudí va passar una temporada de repòs a Vic, acompanyat del pare jesuïta Ignasi Casanovas. La seva estada a la capital d’Osona va coincidir amb els preparatius de la celebració del centenari del naixement del filòsof vigatà Jaume Balmes, i els organitzadors van demanar a l’arquitecte idees per a l’esdeveniment. Gaudí va proposar la restauració de la casa natal de Balmes i la col·locació d’una font i dos fanals monumentals al Mercadal, la plaça Major de Vic. Només es van acabar fent els fanals, segons disseny de l’arquitecte i sota la direcció del seu deixeble Josep Canaleta. Van ser inaugurats el 7 de setembre de 1910 i van romandre a la plaça fins a l’agost de 1924, quan van ser desmuntats. Els fanals de la plaça de Vic eren estructures monumentals, bastides amb blocs de pedra basàltica units per abraçadores de ferro. Al capdamunt eren rematats amb creus de quatre braços de ferro. Les làmpades eren subjectades per braços de ferro que simulaven branques i que, en un dels dos fanals, també sostenien planxes metàl·liques amb les dates de naixement i mort de Jaume Balmes.
Decoració i mobiliari del Palau Güell
(1888-1890)
Carrer Nou de la Rambla, 3-5. Barcelona
La inauguració oficial del Palau Güell es va celebrar el 1888, per fer-la coincidir simbòlicament amb l’Exposició Universal de Barcelona. Amb tot, l’edifici encara no estava enllestit i es van necessitar un parell d’anys més per completar les obres i ultimar els treballs de decoració i moblament. Per a aquests, Güell i Gaudí van comptar amb alguns dels artistes i artesans més importants de l’època, com l’arquitecte Camil Oliveras, que va fer el menjador i algunes xemeneies; el pintor Aleix Clapés, autor de les pintures del saló, o el decorador Francesc Vidal, a qui Güell va encarregar la majoria dels mobles. Malgrat tractar-se d’un treball col·lectiu, Gaudí va supervisar tota l’ornamentació del Palau Güell i va concebre ell mateix força elements, en els quals és ben visible la seva signatura. Destaquen les reixes de ferro forjat dels arcs parabòlics d’entrada i la finestra de la garita del porter, executades per Joan Oñós; els enteixinats de l’interior, decoratius i estructurals alhora, fets per Eudald Puntí, i les xemeneies parabòliques dels dormitoris. Pel que fa als mobles, Gaudí va dissenyar una chaise longue per a l’esposa de Güell i, per a la seva filla gran, un original tocador d’estètica ja plenament modernista. Aquests dos mobles no es troben actualment al Palau Güell.
Púlpits per a l’Església de Santa Maria de Blanes
(1912)
Plaça de l’Església. Blanes (La Selva)
Antoni Gaudí va realitzar dos púlpits per a l’església de Santa Maria de Blanes, per encàrrec del periodista Joaquim Casas, germà del famós pintor modernista Ramon Casas. Gaudí va concebre dos púlpits hexagonals decorats en funció de la seva ubicació al temple. Així, el púlpit col·locat a la banda de l’evangeli el va decorar amb els noms dels quatre evangelistes i el colom de l’Esperit Sant. L’altre púlpit, al costat de l’epístola, incorporava el nom dels quatre apòstols que van escriure les epístoles i representacions de les virtuts teologals i el foc de Pentecosta. Tots dos púlpits van desaparèixer en l’incendi de l’església en esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936.
Mobiliari per a la Sagrada Família
(1885-1926)
Carrers Mallorca, Marina, Provença i Sardenya. Barcelona
Antoni Gaudí va dissenyar alguns mobles i objectes litúrgics per al temple de la Sagrada Família, la majoria dels quals per a la cripta. La primera missa que s’hi va celebrar va ser el 19 de març de 1885, tot i que no se n’oficiarien de manera regular fins al 1890, i que l’església no seria tinença parroquial fins al 1907. L’arquitecte també va dirigir i supervisar els treballs d’ornamentació de les nou capelles de la cripta, amb els seus corresponents altars, i de les portes d’accés a la sagristia. Pel que fa als mobles, Gaudí va dissenyar bancs i cadires, armaris de la sagristia, un confessionari i un púlpit portàtil, tots ells elaborats pel fuster Joan Munné. Altres elements litúrgics es van fer amb ferro forjat i bronze, com faristols, làmpades per a la capella de Sant Josep, i un gran canelobre tenebrari. Per a la pica d’aigua beneita, Gaudí va emprar, a l’igual que en la cripta de la Colònia Güell, una gran petxina marina. Alguns d’aquests objectes van desaparèixer en l’incendi de la cripta de la Sagrada Família el 1936, en iniciar-se la Guerra Civil.
Mobiliari de la cripta de la Colònia Güell
(1913-1914)
Carrer Claudi Güell. Colònia Güell. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat)
Abans d’abandonar les obres de l’església de la Colònia Güell, l’octubre de 1914, Gaudí en va dissenyar alguns elements de mobiliari. La intenció era deixar moblada la nau inferior, la cripta ja enllestida, de cara a la prevista obertura d’aquesta al culte, que finalment es produí el novembre de 1915. Gaudí va dissenyar la porta de la sagristia i els bancs per als fidels, peces executades pels fusters de la colònia Tomàs i Enric Bernat. L’arquitecte també va ser el responsable de les insòlites piques d’aigua beneita del temple, fetes amb grans petxines marines procedents de les Filipines subjectades amb ferro forjat. La resta de mobles i elements litúrgics de la cripta van ser col·locats amb posterioritat a la marxa de Gaudí de l’obra.
Altar per a l’oratori Bocabella
(1885-1890)
Carrer Mirambell, 4. Barcelona
El llibreter Josep Maria Bocabella i Verdaguer, impulsor de la construcció del temple de la Sagrada Família, va encarregar a Antoni Gaudí el 1885 el disseny d’un altar per a casa seva. Bocabella va obtenir la llicència papal per celebrar missa en el seu oratori privat a final de 1890, data en què l’altar ja devia estar completat. Aquesta peça és propietat avui dia d’un col·leccionista particular. L’altar és de fusta de caoba, decorada amb motius vegetals, tant en les potes que subjecten l’ara com en la predel·la del retaule. L’ara incorpora una cavitat per guardar-hi relíquies, i al bell mig del retaule hi ha un sagrari amb tres àngels i una porta folrada amb un damasquí amb les lletres alfa i omega. El retaule es completa amb retrats de sant Francesc de Paula, santa Teresa de Jesús i la Sagrada Família, coronats per una sanefa de fulles de tela i fusta.
Elements decoratius per als jardins de la Finca Güell
(1884-1885)
Avinguda Diagonal. Barcelona
A més de reformar la casa pairal i projectar la tanca i els pavellons d’entrada, Antoni Gaudí va dissenyar per a la finca d’Eusebi Güell a les Corts i Sarrià alguns elements decoratius i d’esbarjo dels jardins, on també es va encarregar de plantar d’arbres i arbusts mediterranis. L’arquitecte va construir dos miradors (un sobre la tanca de la finca i un altre a la teulada de la casa), una pèrgola amb ferros de forma parabòlica, i dues fonts, una dedicada a santa Eulàlia i una altra a Hèrcules. Aquests elements se sumaven al templet oriental construït el 1881 per als jardins del palau d’Antonio López a Comillas, que el 1883 havia estat traslladat a la finca Güell. A excepció de la font d’Hèrcules, que encara es conserva, totes aquestes intervencions es van eliminar al primer terç del segle XX, arran de la transformació de la finca Palau Reial, moment en què també s’eliminà un picador construït per Gaudí a l’interior dels jardins.
Altar de la capella de Jesús Maria de Tarragona
(1880-1884)
Capella de Jesús Maria de Tarragona. Tarragona (Tarragonès)
L’única obra que va fer Gaudí a la seva província natal és l’altar de la capella del col·legi de Jesús Maria de la ciutat de Tarragona. Va ser un dels dos encàrrecs que va rebre d’aquest orde de religioses, al qual l’arquitecte va confiar l’educació de la seva neboda en rebre’n la tutela. La intervenció de l’arquitecte a la capella es va iniciar un cop aquesta va ser beneïda, el desembre de 1879, pel vicari Joan Baptista Grau i Vallespinós, que anys després seria bisbe d’Astorga i encarregaria a Gaudí el palau Episcopal de la ciutat lleonesa.
De bella policromia, l’altar de Gaudí està realitzat amb alabastre i marbre, i presenta en el frontal de l’ara tres àngels en relleu sobre un fons blau amb estrelles daurades. En la part posterior, dues escales de marbre porten a l’imponent custodi cilíndric, fet de fusta daurada i amb dos àngels als laterals. Gaudí també va dissenyar per a la capella un conjunt de setials, que van desaparèixer el 1936, en iniciar-se la guerra civil, a l’igual que el custodi, tot i que aquest seria recuperat posteriorment.
Decoració de la farmàcia Gibert
(1879)
Passeig de Gràcia, 2. Barcelona
Antoni Gaudí va rebre el 1879 l’encàrrec de decorar la farmàcia de Joan Gibert Casals, gràcies a la mediació d’Eusebi Güell, que a l’igual que Gibert, tenia els seus orígens familiars a la localitat tarragonina de Torredembarra. De la farmàcia del passeig de Gràcia de Barcelona, desapareguda fa ja moltes dècades, Gaudí va concebre’n gairebé tots els elements: el rètol superior amb el nom del propietari, dos plafons als laterals de l’entrada amb relleus de serps (símbol de la medicina), la porta vidriada i els aparadors laterals amb decoració vegetal incisa, un elegant banc de fusta tallada i un taulell de marqueteria amb ornaments geomètrics. Tot plegat constituïa una mostra primerenca de la mestria de Gaudí en el disseny de mobiliari de fusta.
Altar i decoració de l’església de Jesús Maria de Sant Andreu del Palomar
(1879-1881)
Parròquia de Sant Pacià i Col·legi de Jesús Maria de Sant Gervasi. Barcelona
En morir la seva germana el 1879 i haver-se de fer càrrec de la seva filla, Antoni Gaudí va ingressar la seva neboda, Rosa Egea, al col·legi de Jesús Maria de Tarragona. Del contacte amb aquest orde de religioses van sorgir un parell d’encàrrecs per a l’arquitecte. El primer que va completar va ser la creació de diferents elements per a l’església del col·legi de Jesús Maria de Sant Andreu del Palomar, antic municipi actualment incorporat a Barcelona. Per a aquesta església, construïda entre 1876 i 1881, Gaudí va fer a partir de 1879 un altar d’estil neogòtic, un custodi d’influència bizantina, un paviment mosaic d’inspiració romana i un seguit de canelobres de paret. L’altar i el custodi van desaparèixer en l’incendi del temple en la Setmana Tràgica de 1909. A l’església, actualment parròquia de Sant Pacià, només es conserva part del mosaic, realitzat amb peces de marbre, vidre i terracota de diversos colors, que dibuixen formes geomètriques i flors. Els canelobres també es conserven, en aquest cas al Col·legi de Jesús Maria de Sant Gervasi de Cassoles, on van ser traslladats per les religioses el 1890, en vendre el col·legi de Sant Andreu del Palomar als germans maristes. Es tracta d’originals aplics de fusta daurada, en els quals l’espelma se subjecta en la boca oberta d’un drac alat.
Vitrina de la guanteria Comella
(1878)
Barcelona-París
Esteve Comella, propietari d’una luxosa guanteria del carrer Avinyó de Barcelona, va encarregar a Gaudí una vitrina per a exposar els seus productes a l’Exposició Universal de París, inaugurada el maig de 1878. L’arquitecte va dissenyar-li una original estructura de fusta, ferro i vidre, coronada amb metalls de formes vegetals, dins la qual els guants s’exposaven en un moble de prestatgeries. La vitrina de Gaudí va crear força entusiasme entre els visitants i l’establiment Comella va rebre una medalla de plata de l’exposició. Un dels admiradors d’aquella petita joia exhibida a París va ser l’industrial català Eusebi Güell i Bacigalupi, que en tornar a Barcelona va voler conèixer el jove creador de la vitrina. Presentats per Esteve Comella al taller de fusteria d’Eudald Puntí, Gaudí i Güell esdevindrien ben aviat amics i iniciarien una fructífera relació professional.
Estendard i decoració per a la Cooperativa Obrera Mataronense
(1874-1885)
Mataró
A més de diverses obres arquitectòniques, Gaudí va realitzar per a la Cooperativa Obrera Mataronense un parell de treballs de decoració. El 1874 va dissenyar l’emblema de la cooperativa tèxtil, en el qual un parell d’abelles (símbol de la laboriositat) sobrevolen un teler envoltat de flors de card. Aquest disseny va ser probablement el mateix que es va emprar en l’estendard de l’entitat, brodat per les germanes Pepeta i Agustina Moreu, professores de la cooperativa, i actualment desaparegut. L’ensenya estava coronada al capdamunt per una abella de metall, obra de Gaudí que sí que ha arribat fins als nostres dies.
Gaudí també es va encarregar de la decoració de la sala de blanqueig de la cooperativa, que ell mateix havia construït, per a una festa de l’entitat del 27 de juliol de 1885. No se’n conserven imatges, però per les cròniques se sap que l’arquitecte va decorar la nau amb una cascada envoltada de vegetació.
Fanals per a l’Ajuntament de Barcelona
(1878)
Plaça Reial, Passeig Nacional and Pla de Palau. Barcelona Plaça Reial, passeig Nacional i pla de Palau. Barcelona
Per mediació de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, Antoni Gaudí va rebre el febrer de 1878 l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de dissenyar un model de fanal de gas per a la via pública. Gaudí, recentment llicenciat, va presentar el juny següent el seu projecte, amb dues propostes de fanals: un de sis braços i un altre de tres. Tot i que es preveia col·locar els fanals a força indrets de la ciutat, el consistori finalment només en posà dos de sis braços a la plaça Reial, inaugurats el setembre de 1879. Passats onze anys se’n col·locarien quatre més, tots ells de tres braços: dos a pla de Palau i dos al passeig Nacional. Aquest darrer parell de fanals es van retirar a principi del segle XX. Els fanals de Gaudí combinen una base de marbre amb una estructura de ferro fos, en la qual destaca l’ús de la policromia, amb tons daurats, vermells i blaus. El jove arquitecte va reforçar l’aspecte monumental dels fanals dotant-los d’elements simbòlics, com l’escut de Barcelona al mig del fust o, en el coronament, amb una corona invertida en els fanals de tres braços, i en els de sis, amb una serp amb un caduceu alat, símbol de Mercuri, déu protector del comerç.
Mobles i templet per al primer marquès de Comillas
(1878-1881)
Capella-panteó de Sobrellano i jardins de la finca del marquès de Comillas. Comillas (Cantàbria)
Impressionat pel treball de Gaudí en la vitrina de la guanteria Comella, Eusebi Güell va encarregar al jove arquitecte el disseny d’uns mobles per al seu sogre, Antonio López y López, un dels homes de negocis més importants d’Espanya. Antonio López acabava de rebre el títol de marquès de Comillas i per celebrar-ho havia endegat la construcció a la seva vila natal del Palau de Sobrellano i d’una capella panteó annexa. Gaudí va dissenyar per a la capella bancs, butaques i reclinatoris, tots ells decorats en baix relleu tallat, amb formes vegetals i animals (dracs, gossos i àligues). La capella panteó, i els mobles de Gaudí, es van inaugurar l’estiu de 1881, en el decurs d’una visita de la família reial a Comillas. Per a aquell mateix esdeveniment, Antonio López va fer a Gaudí un altre encàrrec: la construcció d’un templet per decorar els jardins de la seva finca a la vila càntabra, que l’arquitecte va resoldre amb una estructura de fusta, ferro i vidre d’influència oriental. Després de la mort del primer marquès de Comillas, el 1883, el templet es va traslladar a la finca dels Güell a les Corts (antic municipi actualment incorporat a Barcelona), i allí va romandre fins a la seva desaparició.
Pupitre de treball
(1878)
Barcelona
Gaudí es va dissenyar el seu propi escriptori tot just acabar la carrera, després d’escriure’n un minuciós pla previ al seu dietari d’estudiant. El pupitre incorporava un tancament corredís i armaris laterals penjats, que ajudaven a dotar-lo d’equilibri. Amb tot, allò que en destacava més era la decoració vegetal i animal, amb representacions de plantes aquàtiques, ocells, serps i insectes. De fusta i metall, el moble va ser elaborat als tallers d’Eudald Puntí i Llorenç Matamala i instal·lat al despatx de Gaudí al carrer del Call. Més endavant, l’arquitecte se’l va endur al seu taller de la Sagrada Família, on fou destruït en l’incendi de 1936.
BIOGRAFÍA
Coneixes la història personal d’Antoni Gaudí? Trobaràs tota la informació sobre la vida de l’arquitecte català als murs interactius Gaudí Experiència.
Antoni Gaudí i Cornet va néixer el 25 de juny de 1852 al Camp de Tarragona. Segons algunes fonts, a la ciutat de Reus, on va ser batejat, i segons altres, al mas de la Calderera de Riudoms, localitat veïna d’on procedia la seva família. El pare i els avis de Gaudí eren calderers i, tal com afirmaria el mateix Gaudí, de l’observació del treball dels calderers en va treure la seva especial habilitat per tractar l’espai en tres dimensions. Un altre fet clau en la infància de Gaudí va ser la seva delicada salut, que el va obligar a passar temporades de repòs al mas de Riudoms. Allí va dedicar moltes hores a la contemplació de la natura, de la qual extrauria lliçons que aplicaria a la seva obra arquitectònica.
Després de cursar els estudis de secundària als Escolapis de Reus, Antoni Gaudí es va traslladar el 1869 a Barcelona amb el seu germà gran. A la capital catalana va completar el batxillerat i, superats els cursos preliminars, va ingressar el 1873 a l’Escola Provincial d’Arquitectura, on va ser un estudiant irregular, però que ja manifestava algunes mostres de genialitat, cosa que li va obrir les portes a col·laborar amb alguns dels seus professors. Un cop obtingut el títol d’arquitecte el gener de 1878, Gaudí es va establir pel seu compte, amb despatx propi. Uns mesos més tard es va produir un altre esdeveniment cabdal en la seva carrera: va conèixer l’industrial Eusebi Güell i Bacigalupi, amb qui va iniciar una relació d’amistat i professional de per vida. Bona part de les obres de Gaudí van ser encàrrecs de Güell, el seu client més entusiasta.
L’ascensió de Gaudí com un dels arquitectes més destacats de la primera generació modernista va ser meteòrica. En la darrera dècada del segle XIX, quan va completar el Palau Güell, ja era un dels autors de més renom de Barcelona. Amb aquesta obra, Gaudí va tancar una primera etapa de joventut, marcada per una personal revisió de l’arquitectura gòtica i musulmana, en la qual s’inclouen edificis com la Casa Vicens, El Capricho, els pavellons de la Finca Güell, la cripta de la Sagrada Família, el Col·legi de les Teresianes o el Palau Episcopal d’Astorga. De 1890 en endavant, Gaudí va perfeccionar el domini de l’espai arquitectònic i les arts aplicades fins a convertir la seva obra en quelcom únic, insòlit, incomparable amb la resta de l’arquitectura modernista de l’època. Es tracta de l’etapa de maduresa de Gaudí, en què les obres mestres es van succeir una darrere l’altra: la Torre Bellesguard, el parc Güell, la restauració de la catedral de Mallorca, l’església de la Colònia Güell, la Casa Batlló, La Pedrera i la façana del Naixement de la Sagrada Família.
L’esplendor de l’arquitectura gaudiniana va coincidir, en l’àmbit personal, amb un progressiu retraïment. Gaudí es va allunyar cada cop més de la vida social, alhora que desenvolupava un intens sentiment religiós. El 1914 va abandonar totes les obres per concentrar-se en el projecte de la Sagrada Família, temple que volia deixar força avançat per a les següents generacions, conscient que ell no el veuria completat. Efectivament, Gaudí només en veié acabada una de les torres. El 10 de juny de 1926, l’arquitecte va morir a conseqüència de les ferides sofertes en ser atropellat per un tramvia. Dos dies més tard, era enterrat a la Sagrada Família, després d’un multitudinari funeral: bona part dels barcelonins van sortir al carrer per retre homenatge a l’arquitecte més genial i universal que mai ha donat la ciutat.
ANY PER ANY
1873-1877
Mentre estudia arquitectura, Gaudí col·labora professionalment amb alguns dels seus mestres i rep els seus primers encàrrecs. També visita amb freqüència els tallers de l’ebenista Eudald Puntí i l’escultor Llorenç Matamala, al carrer de la Cendra de Barcelona. Tots dos artistes, que esdevindran fidels col·laboradors de Gaudí, li ensenyen els secrets de les arts aplicades a l’arquitectura
1874
Gaudí dissenya l’emblema de la Cooperativa Obrera Mataronense.
1874-1878
Gaudí fa el servei militar, coincidint amb la Tercera Guerra Carlina, en la qual no es veu obligat a participar.
1875-1882
Gaudí treballa com a delineant per al mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre i col·labora en els treballs d’aquest al nou parc de la Ciutadella de Barcelona.
1876
Gaudí treballa per al professor de construcció Leandre Serrallach i Mas en el projecte d’una casa d’esbarjo al peu de Montjuïc, la Vil·la Arcàdia, que no es construeix. També col·labora amb la companyia que havia de fer arribar el tramvia fins aquell indret.
1876-1877
Gaudí treballa de delineant per a Francisco de Paula del Villar y Lozano, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura. Li dibuixa diferents intervencions al monestir de Montserrat, com ara el cambril de la Verge, al qual Gaudí fa aportacions personals.
1 Juliol 1876
Mor el germà gran de Gaudí, Francesc, als 25 anys, poc després de rebre el títol de medicina, professió que no arriba a exercir.
8 Setembre 1876
Mor a Reus la mare de Gaudí, Antònia Cornet i Bertran. Poc després, el seu pare, Francesc Gaudí i Serra, tanca la caldereria i es trasllada a viure a Barcelona amb el seu fill.
1 Abril 1877
Gaudí presenta propostes a un concurs de dibuixos per a aplicació a la indústria, convocat per l’Ateneu Barcelonès. No hi obté cap premi.
1878
En acabar la carrera, Gaudí instal·la el seu estudi al barri del Call i fa imprimir la seva targeta professional, amb disseny propi.
T’AJUDEM A ORGANITZAR LA TEVA VISITA
Per informació general i reserves, contacta amb nosaltres trucant al (+34) 932 854 440, per correu electrònic escrivint a info@gaudiexperiencia.com o bé per mitjà del formulari següent.